La Pòlissa

El pitjor que et pot passar, després d’estar 38 hores agafant avions per arribar a un racó de món, és trobar al arribar, el teu nom mal escrit en una cartolina.
– Bona tarda, jo sóc el senyor Turc – Li vaig dir al meu amfitrió, accentuant la “c” final del meu nom.
– Ah! bona tarda senyor Turs, em creia que no arribaria mai!- Em va dir aquell homenet grassonet amb barret de panamà, tot alliberant a l’atmosfera, una bona bafarada del que semblava ser un dels whiskys més infectes que s’han destil•lat mai.

Ja m’han informat de tot des de la central, no pateixi – Em va dir l’amo de la cartolina.
Clarament l’empresa m’havia facilitat el doble perfecte d’en Sancho Panza, per fer-me de guia en la cerca del nostre client perdut. Ja veia que aquell encàrrec, al que m’havia ofert voluntàriament temptat per la sucosa prima, no seria tant fàcil com me’l havien venut a la feina.

Algú al despatx l’havia pifiat i molt. Feia dos setmanes havien aconseguit vendre una pòlissa de vida amb uns supòsits d’allò més rocambolescs, però el passerell que l’havia contractat i pagat per avançat, s’havia descuidat d’anomenar el beneficiari i aquesta com podeu deduir era ara la meva feina.

El primer que vaig preguntar a en Sancho Panza era la superfície de l’illa
– No res senyor Turs, en deu minuts en cotxe arribes a l’altra punta – Em va contestar tot agafant-me la maleta. Mentalment em vaig apuntar un punt al meu favor, si l’illa era petita el meu client despistat no tindria masses llocs on amagar-se.

Mentres jo fantasiejava amb els calés que em caurien, el meu nou soci va encarar el camí cap a fora la caseta de fusta que feia de recepció del aeroport, el seu caminar era d’allò més curiós, talment com un pingüí.
Entre passet i passet es va treure de la jaqueta una ampolla de mida reduïda de VAT 69
– En vol un glop? – Va dir tot atansant-me l’ampolleta.
Jo vaig rebutjar l’invitació tot preguntant. – I doncs, on anem?
– Senyor Turs, a mi m’han llogat perquè el dugui a trobar-se amb el seu client, una persona molt coneguda per aquí es veu – Va dir mentrestant li fotia un altre glop al flascó.
– El coneix vostè al meu client?- Vaig seguir preguntant, intentant robar-li protagonisme al whisky.
– Al seu client? conèixer-lo? jo? no pas!, però coneixo a una persona que sap on és- Va sentenciar aixecant l’ampolla.
– I ara, suposo, m’hi deu està duent no?- Vaig tornar a preguntar al noble escuder de Don Quixot.
– Si senyor, ara l’hi estic duent!- va dir tot acabant-se la botella de licor.

Doncs aquí em teniu, fent de cavaller de la “triste figura”, caminant per un camí polsós a la llum de la tarda, just per on nostre senyor va ensopegar abans de perdre l’espardenya.
Vaig decidir que si meu nou company de viatge no bevia més, jo no faria més preguntes. Cinc minuts després i un segon abans de que el guia obrís la segona ampolla, va aparèixer davant nostre una platja inacabable, truncada per un simulacre de moll de fusta, format per dos taulons mig podrits i al seu costat, amarrada, una barca de fusta d’uns tres metres de llarg amb un motor forabord, igual d’atrotinada que el moll. El meu guia, davant d’aquell mar de color turquesa, es va treure el barret tot dient
– Li presento al nostre xofer, en Josuè, ell sap on para el seu famós client –
Va dir asseient-se damunt la meva maleta que ell havia dut arrossegant tot el camí. Damunt la barca hi havia un noi negre d’uns vint anys, alt i prim però d’aspecte robust i amb un somriure de dents blanquíssimes d’orella a orella.

Contat i debatut, vaig pensar, si aguantar aquell vell alcoholitzat una hora era el peatge per la prima de la pòlissa, ben bé ho valia. Ara, amb aquell nou guia, segur que tot s’acceleraria.

– Bona tarda Josué – Vaig dir-li tot allargant-li la ma, ell em va respondre l’encaixada amb el mateix somriure encara posat a la cara.
– Tu ets qui em durà a veure el meu client no?- Vaig preguntar-li i ell em va respondre amb el mateix posat de feia quatre segons. Em vaig girar cap al en Sancho i tot mirant-lo mentres aplanava la meva maleta amb el seu enorme cul, vaig dir-li
– No entén un borrall del que li dic no? –
– Clar que no l’entén, no parla pas la nostra llengua- Va respondre tot encetant la nova ampolleta.
– I abans que vostè m’ho pregunti senyor Turs, que el veig venir, li diré que jo tampoc parlo pas la llengua d’en Josué, però aquí, el nostre amic barquer porta tot el dia duent a un munt de gent a una part concreta de l’illa i d’entre tota aquesta gent hi havia el seu client –
Un cop dita aquesta informació es va aixecar alliberant així la meva maleta i li va donar al Josué que la pujà al bot
– No pateixi- va seguir – el noi és molt més llest del que es pensa, segur que ens durà on volem-

Tenint clar que l’aventura només acabava de començar, vaig pujar a la barqueta i fins i tot vaig ajudar a pujar al meu nou amic grassonet donant-li la mà.
– Sancho – Va dir ell
– Com diu?- Vaig preguntar-li confós
– Em dic Sancho, Gimeno Sancho i vostè senyor Turs, quin nom té –
– Alexandre – vaig respondre perplex – però tothom em diu Alex, ah per cert el meu cognom és Tur…- En aquell moment en Josué va engegar el motor de la barca i l’ultima lletra del meu cognom es va perdre entre el petardeig del motor d’explosió.

Navegàvem per aquell mar, que semblava tret d’una postal del carib, quan mirant com el sol s’acostava a la línia del horitzó vaig pensar que, al final del dia, potser aquell moment feia que tot hagués valgut la pena.

Un soroll de budells cargolant-se dins la meva panxa, em va recordar que feia més de vint hores que no menjava decentment. En Josué, que s’havia adonat del meu estrensiment, es va treure un plàtan del sarró i me’l va atansar acompanyat de la seva eterna rialla, jo l’hi vaig agrair amb el millor somriure que vaig poder articular.
Just quant feia l’últim mos al plàtan el motor del bot es va aturar amb un darrer espetec més fort que els altres, llavors el nostre xofer aquàtic, amb tota la tranquil•litat del món, va treure un rem de sota la barca i es va posar a remar.
– Extraordinaris aquest habitants del les illes- va dir en Sancho mentrestant s’acomodava com si anés a fer una becaina – aquests nois son capaços de remar en la bona direcció fins i tot en la nit més negra. No passi pas ànsia, en Josué ha apagat el motor per escoltar els trencalls dels esculls, deu ser que estem arribant a la nostra destinació – un cop dit això es va quedar adormit, fent més soroll amb els roncs del que feia abans el motor, però a en Josué no semblava importar-li.

En dos minuts, la quilla de la barca ja estava tocant la sorra de la nostra destinació. Al llarg de tota aquella platja hi havien posat unes antorxes i al mig hi havia com una tribuna decorada amb flors i fulles de palmera. Semblava l’escenari perfecte per una boda tropical.

En Josué un cop desembarcats tots dos, em va assenyalar un cobert força gran fet de fusta que es veia darrera la platja, d’aquest en sortia llum i un fil de música. Aquell era el meu objectiu, em vaig posar les sabates i m’hi vaig dirigir decidit, deixant en Sancho dormint la mona i en Josué amarrant el bot.

Vaig seguir un camí d’espelmes que hi havia a terra i abans d’entrar al cobert, que era més gran del que m’havia semblat en un principi, em vaig treure la pòlissa de la butxaca de dins la jaqueta per llegir-ne el nom del titular que hi havia al sobre, Eliseu Vallclara hi posava.

Vaig entrar al cobert força decidit. Allí hi havien unes dotze taules rodones on hi seien unes deu persones a cada una, el cobert s’acabava amb un escenari on una noieta estava cantant l’ultima estrofa de “no surrender”, un cop va sonar la darrera nota vaig pujar a l’escenari. Li vaig demanar a la noia si podia fer anar el micròfon i m’hi vaig acostar, després de pegar-li un parell de copets per veure si funcionava
– Siusplau senyors, em poden dedicar uns segons de la seva atenció – vaig dir sorprès per la potència dels altaveus, més fluixet vaig seguir – Estic buscant el senyor Eliseu Vallclara, em podrien indicar qui és de vostès? –

Es va fer un minut de silenci, ningú deia res. Al final la noia cantant em va assenyalar el que semblava un gerro, que estava dipositat al davant del escenari. Jo ja sabia que no era un gerro, no sóc tant estúpid, era una urna funerària i ves per on duia el nom del meu client gravat al mig. Gran cagada vaig pensar per un segon, a la merda la prima.
Estant allí palplantat com un estaquirot va pujar una senyora d’uns quaranta anys i extremament maquillada i tocant-me l’espatlla em va preguntar
– Que el coneixia vostè el meu Eliseu?-
Tot girant-me li vaig respondre – No senyora, no vaig tenir el gust, sóc de la companyia d’assegurances. Portava la pòlissa…-
La Senyora no em va deixar seguir
– Ai doncs, que ràpids que son, porta els papers aquí, he de signar quelcom? –
Fent un pas enrere li vaig dir – No m’he explicat bé, porto la pòlissa perquè el seu marit l’acabi de complimentar, es va descuidar de nomenar beneficiari –
Si no fos per les ulleres negres de pasta que duia la madam els ulls l’hi haguessin caigut a terra.
– Com diu!!- Va xisclar ella fent que tota la sala es girés cap a nosaltres
– El que sent Senyora Vallclara, la pòlissa és vigent però no hi ha beneficiari, ni possibilitat de saber qui era, ja que l’interessa’t ja no és entre nosaltres. –

La vídua es va intentar calmar un segon i em va tornar a preguntar
– I si no hi ha designat beneficiari on van a parar els diners?-
Jo que en les 38 hores de vol havia pogut llegir unes quantes vegades el document, li vaig contestar tot acostant-me al micro.
– Al apartat tres supòsit dos diu ben clar que la totalitat de la indemnització anirà als habitants del lloc on sigui incinerat, o sigui, a la gent d’aquesta illa –
Tota la sala es va posar dempeus i mirant cap a l’urna es va començar a aplaudir, la vídua els va mirar amb un despreci infinit i va marxar ràpid de la sala, jo vaig poder veure com les llàgrimes li destruïen les capes de pintura, em va fer pena llavors.

Un cop vist que no hi tenia res a fer allí, vaig donar la pòlissa a la jove cantant i vaig tornar cap a la platja, allí vaig veure com ja era negra nit. Al costat de la barca els meus companys havien fet un foc amb tres troncs i hi estaven coent tres peixos ben macos. Em vaig assentar al davant del foc i en Sancho em va acostar la seva ampolleta de whisky,
– Segur que no en vols fill? – Va dir-me tot descargolant el tap. Jo la vaig agafar i mentre feia un bon glop del que em va semblar el millor brevatge del món, vaig pensar: qui millor que aquesta bona gent per endur-se els quartos de l’asseguradora.

Un mes després de tot això he plegat de la feina, he deixat la xicota, m’he venut el cotxe i he vingut a aquí a ajudar al Josué a portar els turistes amb la nova barca que s’ha comprat. Encara no ens entenem però cada vegada que a mi en sonen les tripes, ell em dona un plàtan.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Contes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La Pòlissa

  1. mctutacara ha dit:

    quin tipus de plàtan?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s